The paper starts from the premise that it is vitally important to recognize that the rapid rate of planetary urbanization is the main driver of environmental change. Indeed, the ‘sustainability’ of contemporary urban life (understood as the expanded reproduction of its socio-physical form and functions) is responsible for 80% of the world’s use of resources and most of the world’s waste. We wish to highlight how these urban origins are routinely ignored in urban theory and practice, and how feeble techno-managerial attempts to pro-duce more ‘sustainable’ forms of urban living are actually heightening the combined and uneven socio-ecological apocalypse that marks the contemporary dynamics of planetary urbanization. This paper is, therefore, not so much concerned with the question of nature IN the city, as it is with the urbanization OF nature, understood as the process through which all forms of nature are socially mobilized, economically incorporated and physi-cally metabolized/transformed in order to support the urbanization process. First, we shall chart the strange history of how the relationship between cities and environments has been scripted and imagined over the last century or so. Second, we shall suggest how the environ-mental question entered urban theory and practice in the late 20th century. And, finally, we shall explore how and why, despite our growing understanding of the relationship between environmental change and urbanization and a consensual focus on the need for ‘sustain-able’ urban development, the environmental conundrum and the pervasive problems it engenders do not show any sign of abating. We shall conclude by briefly charting some of the key intellectual and practical challenges ahead.
L’ecologia política urbana. Grans promeses, aturades… i nous inicis?
L’article parteix de la premissa que és de vital importància reconèixer que el principal impulsor dels canvis ambientals ha estat el galopant procés d’urbanització mundial. De fet, la «sostenibilitat» de la vida urbana contemporània —entesa com la reproducció ampliada de la seva forma social i natural i del seu funcionament— és la responsable de l’ús del 80% dels recursos i de la generació de la major part dels residus mundials. Aquest article vol fer palès com aquestes arrels urbanes són habitualment ignorades per gran part de la teoria i la pràctica urbanes, i com els febles intents tecnocràtics per adoptar formes més «sostenibles» de vida urbana en realitat segueixen afavorint l’apocalipsi socioecològica combinada i desigual que marca les dinàmiques contemporànies de la urbanització mundial. Així, no es tracta tant d’analitzar la qüestió de la natura a la ciutat, sinó més aviat d’analitzar la urbanització de la natura (entesa com el procés a través del qual tot tipus de natures són socialment mobilitzades, econòmicament incorporades i físicament metabolitzades/transformades per tal de donar suport al procés d’urbanització). En primer lloc, explicarem com les relacions entre les ciutats i el medi ambient han estat descrites i imaginades al llarg de l’últim segle. En segon lloc, indagarem com la qüestió ambiental va entrar en la teoria i en la pràctica urbana durant el segle XX. Per acabar, esbrinarem com i per què, malgrat l’avenç del nostre coneixement sobre la relació entre el canvi ambiental i la urbanització i un consens focalitzat en la necessitat d’un desenvolupament urbà «sostenible», la incògnita del medi ambient i els problemes generalitzats que ocasiona no mostren cap senyal de disminuir. L’article conclou amb un breu esbós d’alguns dels reptes intel·lectuals i pràctics que ens esperen.